La visió macianista dins d'ERC

Històricament, ERC ha estat un partit representat per la pluralitat dins de la societat catalana. La seva concepció originària d'agrupar diferents tendències en el seu si, confluents des de les visions històriques més independentistes ( cas d'Estat Català ) fins a les més federals i esquerranoses, van acabar amb dos líders que representaven en bona mesura els dos pols que havien representat l'ascens del partit en els anys 30: Per una banda, Francesc Macià, històric dirigent dels fets de Prats de Motlló i destacat independentista, i per l'altre, una persona més pròxim a les visions de l'esquerra en el seu sentit més tradicional.

Obviament, i malgrat la història ha mitificat els dos, i mereixen el més gran reconeixement i el nostre respecte, cal tenir present que aquesta divisió de procedència no va acabar amb la Guerra Civil, sinó que al retorn de la Transició es va accentuar amb els primers pactes d'Heribert Barrera amb Pujol, i que ha retornat des de 1996, on considero que per primera vegada des de la República vencia una visió més pròxima a Companys que als princips de Macià.

No obstant això, i malgrat jo em considero més pròxim als principis ideològics de l'originari Estat Català i al nostre avi, he de reconèixer que en un primer moment vaig quedar perplex de l'ascens que el nostre partit realitzava. i vaig donar un vot de confiança, per què era evident que ells tenien raó, que en aquell moment era el camí a seguir per tal de créixer.

Però de la mateixa manera que els cicles no són eterns, ha quedat demostrar que la marca esquerra per si sola no és suficient per tal de mobilitzar bona part de l'electorat que representa la R i la C, i que amb l'excusa dels PPCC no és suficient per camuflar els veritables interessos.

Ha arribat l'hora del debat, i estic convençut l'hora del retorn dels idearis macianistes, preeminentment nacionalistes al govern del partit. És el moment que les persones assumeixin les severs responsabilitats per tal de donar un nou aire, i en aquest sentit recolzo absolutament la proposta de l'actual president de renovació dins del partit, representat per l'ala que critica el que considero un dels grans problemes que ens ha conduit a la situació actual: El segon tripartit, i concretament, haver fet president un espanyolista de pro, que no va tenir cap problema en representar l'Estat amb la negociació de l'Estatut.

Camuflar que això és motiu suficient per desmobilitzar el nostre electorat és obviar una realitat.
No hem de ser un partit bisagra, sinó de govern, i aixìo estic convençut vol dir assumir etapes de govern i d'oposició, tenint molt clar que únicament des dels principis independentistes i assumint que només des de la construcció nacional creixerem ha de ser el nostre punt fonamental. No volem cadires, volem pàtria.

Ha arribat l'hora, l'independentisme creix. Torna el moment maciànic, i he d'estar preparats per un 2014 de debò!

Salut i independència!