Històricament, ERC ha estat un partit representat per la pluralitat dins de la societat catalana. La seva concepció originària d'agrupar diferents tendències en el seu si, confluents des de les visions històriques més independentistes ( cas d'Estat Català ) fins a les més federals i esquerranoses, van acabar amb dos líders que representaven en bona mesura els dos pols que havien representat l'ascens del partit en els anys 30: Per una banda, Francesc Macià, històric dirigent dels fets de Prats de Motlló i destacat independentista, i per l'altre, una persona més pròxim a les visions de l'esquerra en el seu sentit més tradicional.
Obviament, i malgrat la història ha mitificat els dos, i mereixen el més gran reconeixement i el nostre respecte, cal tenir present que aquesta divisió de procedència no va acabar amb la Guerra Civil, sinó que al retorn de la Transició es va accentuar amb els primers pactes d'Heribert Barrera amb Pujol, i que ha retornat des de 1996, on considero que per primera vegada des de la República vencia una visió més pròxima a Companys que als princips de Macià.
No obstant això, i malgrat jo em considero més pròxim als principis ideològics de l'originari Estat Català i al nostre avi, he de reconèixer que en un primer moment vaig quedar perplex de l'ascens que el nostre partit realitzava. i vaig donar un vot de confiança, per què era evident que ells tenien raó, que en aquell moment era el camí a seguir per tal de créixer.
Però de la mateixa manera que els cicles no són eterns, ha quedat demostrar que la marca esquerra per si sola no és suficient per tal de mobilitzar bona part de l'electorat que representa la R i la C, i que amb l'excusa dels PPCC no és suficient per camuflar els veritables interessos.
Ha arribat l'hora del debat, i estic convençut l'hora del retorn dels idearis macianistes, preeminentment nacionalistes al govern del partit. És el moment que les persones assumeixin les severs responsabilitats per tal de donar un nou aire, i en aquest sentit recolzo absolutament la proposta de l'actual president de renovació dins del partit, representat per l'ala que critica el que considero un dels grans problemes que ens ha conduit a la situació actual: El segon tripartit, i concretament, haver fet president un espanyolista de pro, que no va tenir cap problema en representar l'Estat amb la negociació de l'Estatut.
Camuflar que això és motiu suficient per desmobilitzar el nostre electorat és obviar una realitat.
No hem de ser un partit bisagra, sinó de govern, i aixìo estic convençut vol dir assumir etapes de govern i d'oposició, tenint molt clar que únicament des dels principis independentistes i assumint que només des de la construcció nacional creixerem ha de ser el nostre punt fonamental. No volem cadires, volem pàtria.
Ha arribat l'hora, l'independentisme creix. Torna el moment maciànic, i he d'estar preparats per un 2014 de debò!
Salut i independència!
dissabte 29 de març de 2008
dijous 20 de març de 2008
Esperant el nou llibre de Maragall
Realment tinc ganes de veure que es mou per dintre del PSC, i crec fermament que la transperència que s'està produint dintre d'ERC és bastant impensable en l'aparell organitzatiu del PSC-PSOE.
Que van fer amb l'últim que va intentar canviar Espanya des de la perifèria? És així com es paga a les persones que t'han portat al poder? És això la Catalunya optimista, dir si al Jose?
No cal que ens enganyin més, el federalisme està arraconat en la marginalitat més absoluta en el seu partit estàndart.
Per tot això, i per la unitat catalana definitiva,
Visca ERC ( que no esquerra )! i Visca Catalunya Lliure!
Salut!
Que van fer amb l'últim que va intentar canviar Espanya des de la perifèria? És així com es paga a les persones que t'han portat al poder? És això la Catalunya optimista, dir si al Jose?
No cal que ens enganyin més, el federalisme està arraconat en la marginalitat més absoluta en el seu partit estàndart.
Per tot això, i per la unitat catalana definitiva,
Visca ERC ( que no esquerra )! i Visca Catalunya Lliure!
Salut!
divendres 14 de març de 2008
L'hora de cares noves, l'hora del discurs renovador...
A 14 de març de 2008, ens trobem en una encreuada històrica.
ERC té segurament un dels congressos més decisius en ls seva història, en la qual ha de decidir el seu futur com a partit.
Enfront tenim un dels pitjors resultats en els darrers temps, en els quals la dolça decadència sumia els militants en una latent incògnita, incàpaços d'entendre quina seria l'evolució de futur.
Això s'ha acabat, i és hora d'extreure'n conclusions. Jo en trec una de positiva, la immensa majoria de votants que el 2004 ens van fer confiança per un projecte independentista no han marxat cap a la resta de partits.
Al contrari que el que la Direcció Nacional propugna, és evident que solament una petítissima part dels nostres votants han marxat cap al PSC-PSOE o el CiU més regionalista dels darrers temps. I com es defensa això? A través dels números.
El PSC-PSOE ha pujat a Catalunya 80000 vots als resultats de Catalunya, CiU ha mantingut resultats ( els pitjors de la història igualats amb el 2004 ) i ERC ha perdut més de 300000. Alguna cosa no quadra, si a més tenim en compte que també hi ha hagut vot d'IC-V cap al PSC.
Per tant, a no ser que els votants d'ERC hagin apostat pel PP, està clar que tenim majoritàriament abstenció, vots en blanc, nuls i a altres formacions ( 44000 vots al PRC al Senat, aixo és esperpèntic!.). En definitiva, una massa independentista més que evident que no accepta rebaixes ni vendre's al mateix postor, i que un partit de govern no significa estar sempre al govern, sinó acceptar que a un li toca manar i estar a l'oposició en funció de les circumstàncies, i no alienar-se comstantment com un partit bisagra que sempre té el risc de ser engullit.
Igualment, assistim incrèduls a un creuament de declaracions entre Carod i Puigcercós, que defensen que tenen la mateixa visió de partit ( la mateixa que ens està conduint a la situació actual ) de govern, i que l'únic que els diferencia són temes personals.
Increïble, de debò, surrealista, sempre havia tingut en ment que els problemes es solventen a casa, i no als Matins de TV-3.
Puigcercós aplica per solucionar els problemes la solució de R.Cat, la de separar partit i govern, quan anteriorment se'ls havia titllat de tot, i el Carod defensa el paper de Carretero com a conseller de Governació.
Veure per creure.
A títol personal, he de dir-vos que va haver un temps en el qual confiava que l'equivocat estava jo, que l'estratègia del partit era la correcta, de fet mentre els resultats acompanyaven era evident que no s'havia de canviar malgrat jo tingués punts en contra, però ara això s'ha acabat.
Necessitem tornar a il.lusionar la gent que el 2003 i el 2004 ens va donar recolzament, aquella que esperava tant de nosaltres, la massa crítica i responsable que al contrari que en altres partits no dóna xecs en blanc.
Arriben temps de noves il.lusions i noves cares. Arriba l'hora del canvi, l'hora d'ERC i no solament d'Esquerra, la renovació és inevitable...
Salut i independència!
ERC té segurament un dels congressos més decisius en ls seva història, en la qual ha de decidir el seu futur com a partit.
Enfront tenim un dels pitjors resultats en els darrers temps, en els quals la dolça decadència sumia els militants en una latent incògnita, incàpaços d'entendre quina seria l'evolució de futur.
Això s'ha acabat, i és hora d'extreure'n conclusions. Jo en trec una de positiva, la immensa majoria de votants que el 2004 ens van fer confiança per un projecte independentista no han marxat cap a la resta de partits.
Al contrari que el que la Direcció Nacional propugna, és evident que solament una petítissima part dels nostres votants han marxat cap al PSC-PSOE o el CiU més regionalista dels darrers temps. I com es defensa això? A través dels números.
El PSC-PSOE ha pujat a Catalunya 80000 vots als resultats de Catalunya, CiU ha mantingut resultats ( els pitjors de la història igualats amb el 2004 ) i ERC ha perdut més de 300000. Alguna cosa no quadra, si a més tenim en compte que també hi ha hagut vot d'IC-V cap al PSC.
Per tant, a no ser que els votants d'ERC hagin apostat pel PP, està clar que tenim majoritàriament abstenció, vots en blanc, nuls i a altres formacions ( 44000 vots al PRC al Senat, aixo és esperpèntic!.). En definitiva, una massa independentista més que evident que no accepta rebaixes ni vendre's al mateix postor, i que un partit de govern no significa estar sempre al govern, sinó acceptar que a un li toca manar i estar a l'oposició en funció de les circumstàncies, i no alienar-se comstantment com un partit bisagra que sempre té el risc de ser engullit.
Igualment, assistim incrèduls a un creuament de declaracions entre Carod i Puigcercós, que defensen que tenen la mateixa visió de partit ( la mateixa que ens està conduint a la situació actual ) de govern, i que l'únic que els diferencia són temes personals.
Increïble, de debò, surrealista, sempre havia tingut en ment que els problemes es solventen a casa, i no als Matins de TV-3.
Puigcercós aplica per solucionar els problemes la solució de R.Cat, la de separar partit i govern, quan anteriorment se'ls havia titllat de tot, i el Carod defensa el paper de Carretero com a conseller de Governació.
Veure per creure.
A títol personal, he de dir-vos que va haver un temps en el qual confiava que l'equivocat estava jo, que l'estratègia del partit era la correcta, de fet mentre els resultats acompanyaven era evident que no s'havia de canviar malgrat jo tingués punts en contra, però ara això s'ha acabat.
Necessitem tornar a il.lusionar la gent que el 2003 i el 2004 ens va donar recolzament, aquella que esperava tant de nosaltres, la massa crítica i responsable que al contrari que en altres partits no dóna xecs en blanc.
Arriben temps de noves il.lusions i noves cares. Arriba l'hora del canvi, l'hora d'ERC i no solament d'Esquerra, la renovació és inevitable...
Salut i independència!
dilluns 10 de març de 2008
Reflexió electoral
Després d'un dia de reflexió dels resultats, ha passat una cosa realment previsible, s'ha sumat un tsunami presidencialista a la percepció crítica de la immensa majoria de votants en algun moment d'ERC sobre la política de pactes i de governs que està seguint en aquest moment.
No cal ser més clar ni contundent, en certa mesura estic convencut que ens ho mereixem, a lo millor a la pròxima entenem que fer un president espanyolista no es el millor pel nostre país...en definitiva, a seguir lluitant per la llibertat del nostre poble...
Salut i independència!
No cal ser més clar ni contundent, en certa mesura estic convencut que ens ho mereixem, a lo millor a la pròxima entenem que fer un president espanyolista no es el millor pel nostre país...en definitiva, a seguir lluitant per la llibertat del nostre poble...
Salut i independència!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
