Valoracions de la situació interna d'ERC

Després d'un silenci crec que suficientment prudent, i analitzant des de la distància els resultats electorals i el congrés d'ERC, crec que podem extreure un seguit de conclusions força interessants, i que poden ajudar a remarcar tan el difícil moment que viu la organització a nivell intern, i com les diferents ànimes que cohabiten dintre del partit s'han manifestat de manera clara.

Com a primeres conclusions, podem concloure que el continuisme ha guanyat amb un 60% dels vots, i que els crítics han obtingut el 40% aproximadament. Els militants han fet president amb només el 37% dels vots Joan Puigcercós, un resultat totalment legítim i respectable, pèrò que crec que s'allunya moltíssim dels resultats que hauria tret si s'hagués presentat només 3 anys enrere.

El líder alternatiu escollit per la militància ha estat Joan Carretero, amb un 27% dels vots i per sbore d'Ernest Benach, una persona amb un carisma fora de qualsevol sospita, com es demostrà al Congrés del partit, on realment féu un discurs memorable i es reconcilià amb bona part del partit.

Referent a Carod, segueix tenint la mateixa oratòria de sempre, brillant i enèrgic, contundent, però com sempre he dit a persones pròximes a ella, allunyat ( al meu entendre ) de bona part de la societat, i sobretot, dels nostres votants i, sobretot, exvotants.

Per EI, suposo que fou un moment difícil quedar últims, però ho contrarrestaren amb persones molt vàlides , cas d'Elisenda Paluzie i H.L.Bofill, el darrer dels quals però, crec que s'equivocà en l'anàlisis que féu dies després al diari Avui i les seves crítiques a Joan Carretero, acusant-lo pràcticament de por per no pactar amb Uriel Bertran. Això si, moltes de les seves esmenes parcials eren brillants.

Com he pogut comprovar amb militants que eren de la sintonia d'EI, és més que evident que existeixen diferències d'estratègia i ideologia dins del partit, i el més sensat per ambdues parts era presentar-se per separat i copsar quines sensibilitats eren més representatives i quines menys.

La situació és complexa, la direcció és monocolor, però tots estem al servei del mateix partit, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i sobretot, al servei del nostre país i la seva independència.

Que ningu dubti que jo, i qualsevol dels meus companys que comparteixen la meva visió del partit, ho donarem tot per assolir els nostres objectius.

Francesc Macià, la lluita continua!

El 7 de juny donarem fins l'últim alè per a que els teus predecessors puguin tornar a lluir amb orgull les sigles d'ERC, i la proclamació de la República Catalana torni a ser objectiu primordial en la ostre acció política.

Catalans, sàpigueu fer-vos dignes de Catalunya! Ara toca canviar, ha arribat l'hora del reagrupament!