Un govern mundial, un ens dominat per les èlits empresarials i econòmiques ( que no intel.lectuals ) al servei d'interessos poc clars...
Aquest podria ser l'inici d'una història de butxaca, una novel.la amb fins entrentinguts i basada en principis absurds extrets de la lucidesa de l'autor de la mateixa.
La clarividència d'això, però, m'agradaria extreurer-la a les organitzacions internacionals que actualment existeixen:-En primer lloc, l'ONU, un organisme obviament plural, no subordinat a cap entitat estatal ( disculpeu-me la ironia, però això és una aberració ) i que ha de ser el punt d'agermanament de tots els pobles del món.
Quina utopia més bonica, amb ella acabaran tots els conflictes, com els de la 2na G.M, on per cert, ja existia la societat de nacions.
En segon lloc, el Consell de Seguretat, uns Estats que tenen la clau del món i que poden vetar qualsevol resolució ( evidentment, per això no hi va haver cap guerra a l'Irak ).
Tercer, el G-8, els països més industrialitzats del món més Rússia, ai las!, una potència democràtica on les hagi i que està molt bé que participì del joc internacional.
Un president dèspota i autoritari, una visió dogmàtica i centralista de la realitat, el president del genocidi txetxè, i que accepta negar el dret als pobles malgrat representin el 90%! de la població.
Finalment, en aquest petit resum exclusivament polític del món, m'agradaria finalitzar amb la benagloriada UE, una potència vinguda a menys en el panorama internacional, possiblement la més democràtica ( malgrat la gent li doni l'esquena en els pocs espais de decisió que té en els seus anhles d'avançar cap a convertir-se en una gran potència política ), tot resultant que li apareixen conflictes nacionals, en els quals la gent no sap entendre la visió del Nou Ordre Mundial ( aquesta paraula em recorda temps obscurs ) i els quatre vells que quedaven parlant llengües minoritàries i recordaven nacions oblidades han cedit el pas a un seguit de gent amb valors ferms i principis clars que combaten allò previst des de les altes esferes...
Estudiat el panorama mundial de manera objectiva ( els temes aquí tractats han sortit a la premsa internacional ) m'agradaria fer una petita valoració subjectiva de certs punts que considero de vital transcendència per tal de clarificar la meva visió de certes elits, i que poden ajustar una mica més la visió nacionalista de la història que propugno ( entesa la mateixa, òbviament, com que qualsevol nació cultural amb visió política pot esdevenir jurídica ).
No resulta que és molt més senzill controlar una única visió del món, proporcionada pels mitjans de comunicació ( total, si les èlits en tenen el control, és molt més fàcil apropiar-se de les masses si es considera que són manipulables ) que no pas milions de formes de veure el món, amb valors històrics al servei de les persones per triar si més no entre el cosmopolitisme i allìo que sempre s'ha viscut a casa seva?
La resposta la deixo a la vostre elecció, tot i que suposant que en el cas que fos afirmativa aquesta reflexió, si controlés els media i volgués controlar la ment de les persones, jo relacionaria els meus possibles enemics amb el feixisme ( sempre queda bé ), els insultaria i atacaria per totes bandes, titllant-los de ridículs, antiquats, poc pròxims a la nova realitat que està per venir, que segur serà millor...( materialisme? depressions? controls de seguretat?...en fi....).
Igualment, en el supòsit subjectiu del control de les masses que estic convençut busquen, en el cas que partís de la seva visió, en la qual en cada poble ha d'haver un Mc donald's, m'agradaria afegir-me a la visió que un dia va fer un líder nacionalista, que digué textualment que si un dia s'aixequé i tot el món estigués dominat pels mateixos principis, perdent el cromatisme de colors que dóna la diversitat, aquest món seria tan avorrit que no valdria la pena viure.
Però si vulgués tenir poder sota el principi cosmopolita i universalita, lligaria un darrer principi als abans esmentats, obviant de manera intencionada formar persones, fent que fossin esclaves al consum que tu busques, on de pas em forraria al ser propietari dels mitjans de producció, controlant encara més poder, evitant que joves de 15 anys coneguin el sentit de la paraula llibertat i on la seva ment t'evoqués a programes de televisió que ( en principi ) parlessin dels seus problemes.
Llàstima que tota aquesta realitat no sigui una història on els homes lliures puguessim riure una tarda de diumenge, sinó la cruel realitat del món que estem vivint....
dimecres 27 d’agost de 2008
dimarts 26 d’agost de 2008
Qui canviarà el món?
Solament aquell que canvii la història, la seva pròpia història, i es faci digne de si mateix, serà possiblement capaç d' agafar els desginis del poder e intentar fer el mateix amb certs aspectes negatius de la societat.
El que vulgui el poder, primer de tot haurà d'haver après a ser manat, haver comprès la duresa dels esglaons més baixos de la societat, i haver sobreviscut amb soltura i respecte dels seus agregats i els seus superiors.
Posteriorment, haurà de tenir una idea suficientment forta, un nucli d'experiència i la certesa que el més possible és que vagin amb totes les forces contra ell.
Recordem que els dèbils i els ineptes sempre tenen la capacitat innata d'alinear-se per mantenir-se en uns càrrecs que, evidentment, per capacitats no haurien de tenir, convertint-se en paràstis insostenibles a llarg termini.
Finalment, un líder carismàtic ha de tenir totes aquestes virtuts per saber transmetre, convertint-se en quelcom especial per a la resta, que veguin tots els seus defectes com a miserables enfront la grandesa d'aquell que sobreviu a aquestes adversitats i es converteix en el més desitjat...
El que vulgui el poder, primer de tot haurà d'haver après a ser manat, haver comprès la duresa dels esglaons més baixos de la societat, i haver sobreviscut amb soltura i respecte dels seus agregats i els seus superiors.
Posteriorment, haurà de tenir una idea suficientment forta, un nucli d'experiència i la certesa que el més possible és que vagin amb totes les forces contra ell.
Recordem que els dèbils i els ineptes sempre tenen la capacitat innata d'alinear-se per mantenir-se en uns càrrecs que, evidentment, per capacitats no haurien de tenir, convertint-se en paràstis insostenibles a llarg termini.
Finalment, un líder carismàtic ha de tenir totes aquestes virtuts per saber transmetre, convertint-se en quelcom especial per a la resta, que veguin tots els seus defectes com a miserables enfront la grandesa d'aquell que sobreviu a aquestes adversitats i es converteix en el més desitjat...
divendres 22 d’agost de 2008
Diuen que diuen...
Diuen que diuen que som espanyols, i que hem de celebrar les victòries de l'estat veí com si foren les nostres.
Es veu que som nacionalistes radicals, i que ells són, simplement, la normalitat.
Que diguin el que vulguin, que estem ben vius, i que aquí ens hem vingut per dues coses: quedar-nos, i vèncer el combat que ens han imposat des de fa 300 anys.
Mai seré espanyol, ni francès, ni xinès, ja que això és una elecció personal, i molts compatriotes no acceptarem mai les imposicions d'uns que vingueren i que intentaren arrassar-nos la nostra llengua i cultura...
Els seguim esperant, i d'aquí no ens mourem!
Visca la terra!
Es veu que som nacionalistes radicals, i que ells són, simplement, la normalitat.
Que diguin el que vulguin, que estem ben vius, i que aquí ens hem vingut per dues coses: quedar-nos, i vèncer el combat que ens han imposat des de fa 300 anys.
Mai seré espanyol, ni francès, ni xinès, ja que això és una elecció personal, i molts compatriotes no acceptarem mai les imposicions d'uns que vingueren i que intentaren arrassar-nos la nostra llengua i cultura...
Els seguim esperant, i d'aquí no ens mourem!
Visca la terra!
dilluns 18 d’agost de 2008
Passat per la companya Natàlia de Salou, sobre la politica i l'esport...
Quantes vegades hem sentit allò de que "no s'han de mesclar política i esport"?
Ho hem sentit en boca d'autoritats esportives espanyoles, del govern espanyol, premsa, ràdios, televisions espanyoles, i fins i tot d'algun esportista -espanyol, és clar-.
Resulta que barrejar l'esport amb reivindicacions polítiques és nociu per al "bon nom" de l'esport. És anar "més enllà" del que "ha de ser" l'esport, només competició "sana", sense interessos polítics.Ho estem veient aquests dies amb els Jocs Olímpics de Pequín 2008.
La premsa espanyola ens està demostrant el que és no barrejar política i esport. Només cal fullejar o visitar la plana web d'algun mitjà esportiu espanyol -i no tant esportiu- per adonar-se que en cap cas mesclen política i esport.
Quan parlen de "los nuestros" o de "nuestras medallas", quan retransmeten en directe amb l'infumable "po-de-mos" o l'antiesportiu i dubtós "a por ellos!". Ho vam veure a l'Eurocopa de Futbol, quan els locutors espanyols aprofitaven la final de la competició per recordar que "este equipo nos representa a todos! Viva España!". Si això no és aprofitar l'esport per fer política, no sé pas què ho deu ser.El mateix concepte de seleccions "nacionals" ja és fer política.
Els Jocs Olímpics són en escència un enfrontament entre nacionalismes. Defensar la bandera de la pàtria (i de quina pàtria?) contra altres pàtries. Quan parlen de no mesclar política i esport, obvien l'escència dels Jocs Olímpics. Representants de federacions espanyoles competint sota una bandera espanyola, amb fans espanyols també amb banderes espanyoles animant-los. Política i esport? No s'han de barrejar. Ho diuen per quan competeix alguna selecció catalana. "Esteu mesclant reivindicacions polítiques amb l'esport!", ells també ho fan, però aleshores és "espíritu sano".Mesclar política i esport és el que fan tots els països del món.
La Xina ha prohibit les manifestacions "polítiques" durant els Jocs Olímpics. Què vol dir això, que Espanya i la resta de països no podran exhibir les seves banderes polítiques ni fer celebracions polítiques? No, vol dir que els "altres" com el Tibet (o els Països Catalans, o EuskalHerria) no podran fer manifestacions polítiques "extraesportives". Els altres, els oficials, sí que poden.
No s'ha de mesclar política i esportiu, diuen els mitjans espanyols, que alhora informen que el golfista espanyol Sergio García ha quedat tercer a l'US Open de Golf, sense ni tant sols mencionar qui ha quedat primer i segon. A qui li importa? L'espanyol ha quedat tercer, la informació deixa de ser interessant en aquest punt. Obrir un diari esportiu espanyol, o mirar la seva plana web, és quedar xop de política.
Un espanyol ha quedat 17è en marxa, dos espanyols passaran a la final de natació, Alonso ha quedat 8è als entrenaments -no cal dir qui ha quedat primer-, la "NBA" (!) només pensa a guanyar la medalla d'or de bàsquet als Jocs Olímpics, un espanyol queda tercer en motociclisme, en 250cc, tampoc no cal informar de qui ha guanyat. Vamos España! Banderes "rojigualdas" per tot arreu, celebracions, exaltació del nacionalesportisme espanyol.
Els anunciants se sumen a la festassa política "ser español no es un orgullo es una responsabilidad". Tela.
El cas més flagrant el vam poder veure i escoltar durant la retransmissió de la final de la Champions League de futbol d'enguany, entre el Chelsea i el Liverpool. A falta d'un "representant espanyol" a la final, amb qui anaven els locutors espanyols? Doncs amb el Liverpool... perquè tenia a les seves files dos o tres espanyols. Sublim. Són incapaços de gaudir d'un esport pel propi esport, necessiten analitzar qualsevol competició i deduir a qui han d'animar de manera que es beneficiï a Espanya.
Si al Liverpool hi juguen 3 espanyols, cal animar al Liverpool doncs, perquè quedi clar que Espanya està per sobre de ningu.Bons exemples d'això en són també la Fórmula 1 i la NBA. Qui seguia a l'Estat espanyol la Fórmula 1 abans que hi aparegués un espanyol amb opcions a guanyar? Ningú. Ara en canvi tothom se sap les escuderies els noms dels pilots i els circuïts.
Qui seguia la NBA abans que Gasol hi anés a jugar? Mentre en Pau va ser dels Grizzlies, ens vam haver d'empassar partits dels Grizzlies fins a la sopa, tot i que de fet perdien gairebé sempre. De cop i volta milers d'espanyols eren fan dels Grizzlies "porqué alli juega un epañó!". I res, quan se'n va anar als Lakers, doncs tots dels Lakers, cap problema, "hay que seguir al epañó!".
El que hauria de ser habitual, que quan no juga el teu equip puguis gaudir de l'esport i ser imparcial, per als espanyols és missió impossible, no poden. En cas que no hi participi un equip espanyol necessiten analitzar quina victòria interessa més a Espanya, per seguidament passar a animar sense reserves aquell bàndol. Ha de ser trist ser així.
Això és "no barrejar política i esport". És el mateix que deia el president de la Federació Espanyola de Patinatge, Carmelo Paniagua, a l'assemblea de la Federació Internacional (FIRS) de Roma, on es discutia si s'acceptava o no la selecció catalana d'hoquei. Ho deia amb el passaport espanyol a la mà.
Deia que els de l'hoquei català no podien tenir una selecció catalana "perquè" tenien passaport espanyol. No s'ha de mesclar política i esport, diuen.Ells ho fan sempre, però el que de debò volen dir és que som nosaltres, els de Salses a Guardamar, els qui no hem de fer-ho. No mescleu política i esport, afirmen, mentre es passen els anys parlant de l'orgull de lluir la samarreta espanyola, de defensar la pàtria. Les consignes contra l'enemic fan esfereir "A por ellos!!". Sona molt esportiu, molt de joc net. "A por ellos!!".
Quin punt en comú tenien les portades de la gran majoria de diaris espanyols -esportius o no- l'endemà que la selecció espanyola de futbol guanyés l'Eurocopa de futbol d'enguany? La frase "Viva España!!". No s'ha de mesclar política i esport, ha quedat clar.
Ho hem sentit en boca d'autoritats esportives espanyoles, del govern espanyol, premsa, ràdios, televisions espanyoles, i fins i tot d'algun esportista -espanyol, és clar-.
Resulta que barrejar l'esport amb reivindicacions polítiques és nociu per al "bon nom" de l'esport. És anar "més enllà" del que "ha de ser" l'esport, només competició "sana", sense interessos polítics.Ho estem veient aquests dies amb els Jocs Olímpics de Pequín 2008.
La premsa espanyola ens està demostrant el que és no barrejar política i esport. Només cal fullejar o visitar la plana web d'algun mitjà esportiu espanyol -i no tant esportiu- per adonar-se que en cap cas mesclen política i esport.
Quan parlen de "los nuestros" o de "nuestras medallas", quan retransmeten en directe amb l'infumable "po-de-mos" o l'antiesportiu i dubtós "a por ellos!". Ho vam veure a l'Eurocopa de Futbol, quan els locutors espanyols aprofitaven la final de la competició per recordar que "este equipo nos representa a todos! Viva España!". Si això no és aprofitar l'esport per fer política, no sé pas què ho deu ser.El mateix concepte de seleccions "nacionals" ja és fer política.
Els Jocs Olímpics són en escència un enfrontament entre nacionalismes. Defensar la bandera de la pàtria (i de quina pàtria?) contra altres pàtries. Quan parlen de no mesclar política i esport, obvien l'escència dels Jocs Olímpics. Representants de federacions espanyoles competint sota una bandera espanyola, amb fans espanyols també amb banderes espanyoles animant-los. Política i esport? No s'han de barrejar. Ho diuen per quan competeix alguna selecció catalana. "Esteu mesclant reivindicacions polítiques amb l'esport!", ells també ho fan, però aleshores és "espíritu sano".Mesclar política i esport és el que fan tots els països del món.
La Xina ha prohibit les manifestacions "polítiques" durant els Jocs Olímpics. Què vol dir això, que Espanya i la resta de països no podran exhibir les seves banderes polítiques ni fer celebracions polítiques? No, vol dir que els "altres" com el Tibet (o els Països Catalans, o EuskalHerria) no podran fer manifestacions polítiques "extraesportives". Els altres, els oficials, sí que poden.
No s'ha de mesclar política i esportiu, diuen els mitjans espanyols, que alhora informen que el golfista espanyol Sergio García ha quedat tercer a l'US Open de Golf, sense ni tant sols mencionar qui ha quedat primer i segon. A qui li importa? L'espanyol ha quedat tercer, la informació deixa de ser interessant en aquest punt. Obrir un diari esportiu espanyol, o mirar la seva plana web, és quedar xop de política.
Un espanyol ha quedat 17è en marxa, dos espanyols passaran a la final de natació, Alonso ha quedat 8è als entrenaments -no cal dir qui ha quedat primer-, la "NBA" (!) només pensa a guanyar la medalla d'or de bàsquet als Jocs Olímpics, un espanyol queda tercer en motociclisme, en 250cc, tampoc no cal informar de qui ha guanyat. Vamos España! Banderes "rojigualdas" per tot arreu, celebracions, exaltació del nacionalesportisme espanyol.
Els anunciants se sumen a la festassa política "ser español no es un orgullo es una responsabilidad". Tela.
El cas més flagrant el vam poder veure i escoltar durant la retransmissió de la final de la Champions League de futbol d'enguany, entre el Chelsea i el Liverpool. A falta d'un "representant espanyol" a la final, amb qui anaven els locutors espanyols? Doncs amb el Liverpool... perquè tenia a les seves files dos o tres espanyols. Sublim. Són incapaços de gaudir d'un esport pel propi esport, necessiten analitzar qualsevol competició i deduir a qui han d'animar de manera que es beneficiï a Espanya.
Si al Liverpool hi juguen 3 espanyols, cal animar al Liverpool doncs, perquè quedi clar que Espanya està per sobre de ningu.Bons exemples d'això en són també la Fórmula 1 i la NBA. Qui seguia a l'Estat espanyol la Fórmula 1 abans que hi aparegués un espanyol amb opcions a guanyar? Ningú. Ara en canvi tothom se sap les escuderies els noms dels pilots i els circuïts.
Qui seguia la NBA abans que Gasol hi anés a jugar? Mentre en Pau va ser dels Grizzlies, ens vam haver d'empassar partits dels Grizzlies fins a la sopa, tot i que de fet perdien gairebé sempre. De cop i volta milers d'espanyols eren fan dels Grizzlies "porqué alli juega un epañó!". I res, quan se'n va anar als Lakers, doncs tots dels Lakers, cap problema, "hay que seguir al epañó!".
El que hauria de ser habitual, que quan no juga el teu equip puguis gaudir de l'esport i ser imparcial, per als espanyols és missió impossible, no poden. En cas que no hi participi un equip espanyol necessiten analitzar quina victòria interessa més a Espanya, per seguidament passar a animar sense reserves aquell bàndol. Ha de ser trist ser així.
Això és "no barrejar política i esport". És el mateix que deia el president de la Federació Espanyola de Patinatge, Carmelo Paniagua, a l'assemblea de la Federació Internacional (FIRS) de Roma, on es discutia si s'acceptava o no la selecció catalana d'hoquei. Ho deia amb el passaport espanyol a la mà.
Deia que els de l'hoquei català no podien tenir una selecció catalana "perquè" tenien passaport espanyol. No s'ha de mesclar política i esport, diuen.Ells ho fan sempre, però el que de debò volen dir és que som nosaltres, els de Salses a Guardamar, els qui no hem de fer-ho. No mescleu política i esport, afirmen, mentre es passen els anys parlant de l'orgull de lluir la samarreta espanyola, de defensar la pàtria. Les consignes contra l'enemic fan esfereir "A por ellos!!". Sona molt esportiu, molt de joc net. "A por ellos!!".
Quin punt en comú tenien les portades de la gran majoria de diaris espanyols -esportius o no- l'endemà que la selecció espanyola de futbol guanyés l'Eurocopa de futbol d'enguany? La frase "Viva España!!". No s'ha de mesclar política i esport, ha quedat clar.
dimarts 12 d’agost de 2008
La nena de Rajoy
La nena de Rajoy fa por. Representa aquella Espanya contra la qual tantes generacions d'aquest país han lluitat desesperadament per evitar la seva força i la seva expansió.
El problema, en molts casos, és que en espanyolitat molts barons del PSOE la prefereixen a ella que a les legítimes aspiracions catalanes.
En el meu cas, jo no tinc una sola nena que representi res, sinó l'empemta i la veu d'aquells que seguim lluitant amb tots els nostres anhels per a l'alliberament nacional del nostre poble.
La llibertat i el dret a decidir de les col.lectivitats humanes sempre és el far que il.lumina les aspiracions democràtiques de la nostra nació.
I en aquestes estem, intentant deixar de ser una colònia expoliada d'una metròpolis arcaica, per tal d'assolir la volguda llibertat...
El problema, en molts casos, és que en espanyolitat molts barons del PSOE la prefereixen a ella que a les legítimes aspiracions catalanes.
En el meu cas, jo no tinc una sola nena que representi res, sinó l'empemta i la veu d'aquells que seguim lluitant amb tots els nostres anhels per a l'alliberament nacional del nostre poble.
La llibertat i el dret a decidir de les col.lectivitats humanes sempre és el far que il.lumina les aspiracions democràtiques de la nostra nació.
I en aquestes estem, intentant deixar de ser una colònia expoliada d'una metròpolis arcaica, per tal d'assolir la volguda llibertat...
dilluns 4 d’agost de 2008
En els mals moments, surt el caràcter i la força dels guanyadors...dedicat als mediocres i a Espanya...
En els bons moments, el fàcil és seguir, amb un somriure, contemplant com tothom segueix el curs d'allò natural.
En les dificultats, es quan es demostra la grandesa d'aquells que tenen una pasta especial, un carisma complicat d'imaginar i de menester en la societat com l'actual, reservat a una èlit que imagino forçosament ha d'estar feta per manar.
Evidentment, el curs de la mediocritat té un període de funcionament, però passat el temps està abocat al fracàs més absolut, les mitjanies es fonamenten ja en l'error en els seus períodes inicials, i a partir d'aqui inevitablement poden enganyar a part de la societat, més no per massa temps.
Arribat aquest punt, hem de lluitar, des del nostre front de combat, per què els més preparats retornin al lloc del qual mai haurien hagut de sortir. Preparats per seguir, fins al final per la llibertat!!
En les dificultats, es quan es demostra la grandesa d'aquells que tenen una pasta especial, un carisma complicat d'imaginar i de menester en la societat com l'actual, reservat a una èlit que imagino forçosament ha d'estar feta per manar.
Evidentment, el curs de la mediocritat té un període de funcionament, però passat el temps està abocat al fracàs més absolut, les mitjanies es fonamenten ja en l'error en els seus períodes inicials, i a partir d'aqui inevitablement poden enganyar a part de la societat, més no per massa temps.
Arribat aquest punt, hem de lluitar, des del nostre front de combat, per què els més preparats retornin al lloc del qual mai haurien hagut de sortir. Preparats per seguir, fins al final per la llibertat!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
