Lliures com l'ocell que vola pels mars...

Després un temps d'aturada del bloc, i en clara reflexió sobre el món que vivim, només puc exigir una cosa al lloc on estic en aquests moments anclat, un Estat que no reconeix les nacions del seu interior: llibertat.

Donar la paraula als pobles que conviuen amb una altre nació no ha de fer cap por, és un pas més cap a la normalització d'un mapa europeu que si volem estigui realment unit ha de representar totes les sensibilitats del seu interior.

Zapatero, el talante no és dir no al dret dels vascos a fer un referèndum, a expressar mitjançant les urnes el seu dret a existir en el món. No és això, company, no és això, callar veus dels pobles que conviuen en l'Estat no és pluralisme, sinó unitarisme en una Constitució que no recolzaren, i que molts de nosaltres no hem pogut votar.

El 2010 és més que possible que es realitzi un referèndum a Escòcia, ha hagut més d'una independència darrerament, i jo sols adverteixo als que ens vulgui callar, que potser no tenim la raó de la força, més no la volem, ja que tenim l'arma més poderosa: la força de la raó.

Catalunya i els PPCC estan en una anclada històrica, i el camí que marca el món i el seu voltant és molt clar.

Ha arribat l'hora de volar, ha arribat l'hora de ser un ocell i emprar allò que fa tants anys ens robaren, el dret a somniar...

La recuperació dels valors

En qualsevol procés independentista com a consecució responsable del dret a l'autodeterminació d'una nació, el primer que cal tenir clar és qui som, el que volem i quin és el camí a seguir per tal d'arribar-hi.

En el cas de la nació catalana, hem d'assumir que som part d'una herència històricocultural molt forta que li dóna una legitimitat innegable a la qual no podem renunciar.

Igualment, formem part inalterable de dues variables molt importants que ens duen a la conclusió que la millor via per solucionar el nostre encaix en el món és un Estat propi, des de la vessant de la pèrdua de les nostres llibertats a través de la imposició borbònica que trencà qualsevol legitimitat a l'estat centralista de Castella, i per l'altre, la millora de l'Estat del Benestar que indubtablement representaria una millora pel poble, clar destinatari de les aspiracions nacionals de la nostra terra.

No és assumible, però, sota cap concepte, renunciar a la part cultural, lingüística i històrica per assolir la independència, seria un menyspreu i una falta de respecte a la nostra gent que abans de naltrus donà la vida per aquesta terra. No seria just no tenir-los presents, no seria digne per a la seva memòria una independència exclusivament econòmica.

Però el que, per sobre de tot espero, és que el president d'ERC tingui clar que som una nació en cada moment, no en funció del moment d'eufòria que passi, com digué dimarts passat.

Evidentment, la independència es farà amb gent integrada vinguda de fora, com vostè mateix o tants i tants, però el que els hem d'explicar és el pas que han de fer per integrar-se en una realitat nacional diferent, creient, obviament, que som una nació, i que no es deu a factors exclusivament econòmics o materials aquesta independència.

Necessitem de la valentia i l'èpica, necessitem recuperar els valors del 1714...

Qualsevol nacionalista té molt clar que el millor per aquest món és que les diferents sensibilitats culturals amb voluntat política esdevinguin Estat.

Estem fets per guanyar!

Realitzo aquest escrit per rellançar la moral tocada de molts dels nostres militants i simpatitzants d'ERC arreu del Principat i dels PPCC.

Obviament, la caiguda ha estat de campionat, però considero, des de la fermesa ideològica i des del pensament positiu que necessitem de nous aires que condueixin a la tan ansiada renovació de càrrecs i, sobretot, d'idees.

El camí recorregut ha estat molt important, i la batalla de les idees està avançant a pasos de gegant en una societat cansada de tants errors. I no dubtem, a més, que prop de 2/3 dels nostres votants han optat per no votar cap dels partits que no representen l'independentisme, és a dir, no han emprès el camí de retorn a la casa regionalista i federalista.

En aquest sentit, i des de sempre, he cregut primordial recuperar la R i la C perdudes per uná nomenclatura buida de continguts com és la d'Esquerra a seques, sense referències republicanes ni nacionals, i replantejar la política d'aliances exclusivament a quan realment s'avançi en un camí nacional clar i sense embuts. Solament des d'aquí serà possible emprendre un punt de retorn a tota aquella gent desil.lusionada.

A partir d'aquest anàlisis previ, trobaria igualment positiu que es fessin debats entre els diferents candidats, tot demostrant la nostra ciutadania que comptem amb el suficient arsenal de projectes i formes d'avançar que comportin el progrés nacional.

Ha arribat l'hora de dir clarament que ningu podrà parar la nostra voluntat d'existir com a país en aquest complex món que ens ha tocat viure, i que estem fets per guanyar!

Visca la terra!

La visió macianista dins d'ERC

Històricament, ERC ha estat un partit representat per la pluralitat dins de la societat catalana. La seva concepció originària d'agrupar diferents tendències en el seu si, confluents des de les visions històriques més independentistes ( cas d'Estat Català ) fins a les més federals i esquerranoses, van acabar amb dos líders que representaven en bona mesura els dos pols que havien representat l'ascens del partit en els anys 30: Per una banda, Francesc Macià, històric dirigent dels fets de Prats de Motlló i destacat independentista, i per l'altre, una persona més pròxim a les visions de l'esquerra en el seu sentit més tradicional.

Obviament, i malgrat la història ha mitificat els dos, i mereixen el més gran reconeixement i el nostre respecte, cal tenir present que aquesta divisió de procedència no va acabar amb la Guerra Civil, sinó que al retorn de la Transició es va accentuar amb els primers pactes d'Heribert Barrera amb Pujol, i que ha retornat des de 1996, on considero que per primera vegada des de la República vencia una visió més pròxima a Companys que als princips de Macià.

No obstant això, i malgrat jo em considero més pròxim als principis ideològics de l'originari Estat Català i al nostre avi, he de reconèixer que en un primer moment vaig quedar perplex de l'ascens que el nostre partit realitzava. i vaig donar un vot de confiança, per què era evident que ells tenien raó, que en aquell moment era el camí a seguir per tal de créixer.

Però de la mateixa manera que els cicles no són eterns, ha quedat demostrar que la marca esquerra per si sola no és suficient per tal de mobilitzar bona part de l'electorat que representa la R i la C, i que amb l'excusa dels PPCC no és suficient per camuflar els veritables interessos.

Ha arribat l'hora del debat, i estic convençut l'hora del retorn dels idearis macianistes, preeminentment nacionalistes al govern del partit. És el moment que les persones assumeixin les severs responsabilitats per tal de donar un nou aire, i en aquest sentit recolzo absolutament la proposta de l'actual president de renovació dins del partit, representat per l'ala que critica el que considero un dels grans problemes que ens ha conduit a la situació actual: El segon tripartit, i concretament, haver fet president un espanyolista de pro, que no va tenir cap problema en representar l'Estat amb la negociació de l'Estatut.

Camuflar que això és motiu suficient per desmobilitzar el nostre electorat és obviar una realitat.
No hem de ser un partit bisagra, sinó de govern, i aixìo estic convençut vol dir assumir etapes de govern i d'oposició, tenint molt clar que únicament des dels principis independentistes i assumint que només des de la construcció nacional creixerem ha de ser el nostre punt fonamental. No volem cadires, volem pàtria.

Ha arribat l'hora, l'independentisme creix. Torna el moment maciànic, i he d'estar preparats per un 2014 de debò!

Salut i independència!

Esperant el nou llibre de Maragall

Realment tinc ganes de veure que es mou per dintre del PSC, i crec fermament que la transperència que s'està produint dintre d'ERC és bastant impensable en l'aparell organitzatiu del PSC-PSOE.

Que van fer amb l'últim que va intentar canviar Espanya des de la perifèria? És així com es paga a les persones que t'han portat al poder? És això la Catalunya optimista, dir si al Jose?

No cal que ens enganyin més, el federalisme està arraconat en la marginalitat més absoluta en el seu partit estàndart.

Per tot això, i per la unitat catalana definitiva,

Visca ERC ( que no esquerra )! i Visca Catalunya Lliure!

Salut!

L'hora de cares noves, l'hora del discurs renovador...

A 14 de març de 2008, ens trobem en una encreuada històrica.

ERC té segurament un dels congressos més decisius en ls seva història, en la qual ha de decidir el seu futur com a partit.

Enfront tenim un dels pitjors resultats en els darrers temps, en els quals la dolça decadència sumia els militants en una latent incògnita, incàpaços d'entendre quina seria l'evolució de futur.

Això s'ha acabat, i és hora d'extreure'n conclusions. Jo en trec una de positiva, la immensa majoria de votants que el 2004 ens van fer confiança per un projecte independentista no han marxat cap a la resta de partits.

Al contrari que el que la Direcció Nacional propugna, és evident que solament una petítissima part dels nostres votants han marxat cap al PSC-PSOE o el CiU més regionalista dels darrers temps. I com es defensa això? A través dels números.

El PSC-PSOE ha pujat a Catalunya 80000 vots als resultats de Catalunya, CiU ha mantingut resultats ( els pitjors de la història igualats amb el 2004 ) i ERC ha perdut més de 300000. Alguna cosa no quadra, si a més tenim en compte que també hi ha hagut vot d'IC-V cap al PSC.

Per tant, a no ser que els votants d'ERC hagin apostat pel PP, està clar que tenim majoritàriament abstenció, vots en blanc, nuls i a altres formacions ( 44000 vots al PRC al Senat, aixo és esperpèntic!.). En definitiva, una massa independentista més que evident que no accepta rebaixes ni vendre's al mateix postor, i que un partit de govern no significa estar sempre al govern, sinó acceptar que a un li toca manar i estar a l'oposició en funció de les circumstàncies, i no alienar-se comstantment com un partit bisagra que sempre té el risc de ser engullit.

Igualment, assistim incrèduls a un creuament de declaracions entre Carod i Puigcercós, que defensen que tenen la mateixa visió de partit ( la mateixa que ens està conduint a la situació actual ) de govern, i que l'únic que els diferencia són temes personals.

Increïble, de debò, surrealista, sempre havia tingut en ment que els problemes es solventen a casa, i no als Matins de TV-3.

Puigcercós aplica per solucionar els problemes la solució de R.Cat, la de separar partit i govern, quan anteriorment se'ls havia titllat de tot, i el Carod defensa el paper de Carretero com a conseller de Governació.

Veure per creure.

A títol personal, he de dir-vos que va haver un temps en el qual confiava que l'equivocat estava jo, que l'estratègia del partit era la correcta, de fet mentre els resultats acompanyaven era evident que no s'havia de canviar malgrat jo tingués punts en contra, però ara això s'ha acabat.

Necessitem tornar a il.lusionar la gent que el 2003 i el 2004 ens va donar recolzament, aquella que esperava tant de nosaltres, la massa crítica i responsable que al contrari que en altres partits no dóna xecs en blanc.

Arriben temps de noves il.lusions i noves cares. Arriba l'hora del canvi, l'hora d'ERC i no solament d'Esquerra, la renovació és inevitable...

Salut i independència!

Reflexió electoral

Després d'un dia de reflexió dels resultats, ha passat una cosa realment previsible, s'ha sumat un tsunami presidencialista a la percepció crítica de la immensa majoria de votants en algun moment d'ERC sobre la política de pactes i de governs que està seguint en aquest moment.

No cal ser més clar ni contundent, en certa mesura estic convencut que ens ho mereixem, a lo millor a la pròxima entenem que fer un president espanyolista no es el millor pel nostre país...en definitiva, a seguir lluitant per la llibertat del nostre poble...

Salut i independència!