Què és per mi el meu país?

Realitzo aquest post degut al fet que un immigrant em preguntà estranyat aquesta mena de lluita retro i contrària de cap on avança al món que mantinc, i que, després de reflexionar, m'ha conduit a la necessitat d'actualitzar la meva lluita. Curiosament, després d'explicar-li això, ara és votant republicà, malgrat diguin alguns que això no és possible...

Catalunya és el meu país, es la meva forma de viure, una concepció autòctona d'existència allunyada de qualsevol prejudici o odi vers d'altres.

Catalunya per mi simbolitza l'amor a cadascuna de les persones que m' acompanyen en el meu llarg viatge a Ítaca, a la meva cultura, a la meva llengua, a la meva gent, que en definitiva són el que més m'importa en aquest món.

I és que...quan ploro, quan ric, quan estimo i quan m'enfado, sempre ho faig en la llengua dels meus avantpassats, sense prejudicis i sense vergonya, en la llengua d'aquells que llauraren i visqueren en les mateixes contrades que jo ho faig ara.

I això tan obvi per a totes les persones amb Estat, per als que no en tenim, resulta una baralla contínua, havent d'assumir pel camí que alguns cada vegada et mirin malament, i hagis de justificar en el món la teva perteneixença com a quelcom natural, allunyat de les estridències i els radicalismes de certes persones que només criden i no saben escoltar.

I els pregunto, quan em miren amb superioritat manifesta, i mentalitat tancada:

Costa tant d'entendre que no sóc espanyol ni francès per mes papers que ho diguin, sinó únicament fill d'una terra mil.lenària, i que això no significa odi a ningu, sinó estimació cap allò que és meu?

A mi m'agrada el meu país, germà d'altres nacions amb qui m'agradaria conviure en llibertat, ensenyar els meus fills les arrels d'on un prové, únic camí per avançar cap allò que volem ser.

Tot i això, mentre hi hagi gent que ens vulgui suprimir i eliminar com a nació, sàpiga que amb la raó i la força de la paraula vencerem, que mai pensarem ni serem com ells.

Mentre hi hagi qui ens vulgui exterminar, nosaltres resistirem, i el burlarem pel món fent-ne gran sorna a tothom que ens pregunti de la seva ( que no nostra ) pàtria.

Mai el recolzarem en res fins que no reconegui el nostre dret a l'autodeterminació com qualsevol poble normal que l'únic al que aspira és a ser ell mateix.

I direm Adéu Espanya amb totes les forces, no a la contra, sinó a favor dels nostres drets...

Visca la Terra! Per la llibertat, en lluita fins al final!

P.D.: Igualment, m'agradaria fer una reflexió en cotnra l'afirmació de Joan Pugicercós al seu darrer llibre Generació.cat "El pitjor d'un enemic d'una Catalunya lliure és la Catalunya "pura":

La Catalunya que alguns anomeneu pura no és enemiga de la lliure, sinó un reflex d'una història i tradició que ha determinat el nostre fet diferencial en el si de la nostra nació, i això, en cap concepte, pot ésser enemic.

A tots els que vénen de fora, simplement, se'ls hi ha d'explicar el que som, ensenyar-los a integrar-se, parlar-lis amb la nostra llengua, fer-los partíceps del sentiment de perteneixencça pel fet de viure aquí, i del sentit de la nostra lluita diària.

Per tot això, molta gent segueix fent país i folklore nacional en base a la recuperació del nostre sentit com a persones i col.lectiu enfront la globalització existent, i seguim fent pedagogia entre els nostres que ens menyspreen, i els de fora.

I que sàpigues, a títol individual, que n'estic molt orgullós, company, de la meva història i dels que ens ha conduit a ser nació, i és el que em convida a seguir lluitant...

El canvi...al 7 de juny

Cada cop queda menys per un dia que marcarà el futur d'ERC, i per extensió, del país.

S'ha de triar entre no avançar nacionalment i la il.lusió per recuperar els principis i valors del partit de Macià, els valors democràtics o entre la gent que vol eliminar l'assamblearisme com ja intentaren fer.

I depen de nosaltres, de cadascun dels més de 10000 militants triar entre seguir el camí previst per persones de la talla de Ramon Tremosa i Victor Alexandre i tornar a la marginalitat en representativitat, o canviar i lluitar per recuperar la dignitat nacional com a eix prioritari.

Com a republicà, per orgull i per dignitat, crec fermament en la capacitat de reacció de les persones, i per això crec que haurà canvi.

En conclusió, el dia 7 votaré per la ERC amb totes les seves paraules, i ho faré amb plena consciència, i sobretot, pensant en el país i la seva llibertat.

"Catalans, sàpigueu fer-vos dignes de Catalunya" Francesc Macià

Lliures com l'ocell que vola pels mars...

Després un temps d'aturada del bloc, i en clara reflexió sobre el món que vivim, només puc exigir una cosa al lloc on estic en aquests moments anclat, un Estat que no reconeix les nacions del seu interior: llibertat.

Donar la paraula als pobles que conviuen amb una altre nació no ha de fer cap por, és un pas més cap a la normalització d'un mapa europeu que si volem estigui realment unit ha de representar totes les sensibilitats del seu interior.

Zapatero, el talante no és dir no al dret dels vascos a fer un referèndum, a expressar mitjançant les urnes el seu dret a existir en el món. No és això, company, no és això, callar veus dels pobles que conviuen en l'Estat no és pluralisme, sinó unitarisme en una Constitució que no recolzaren, i que molts de nosaltres no hem pogut votar.

El 2010 és més que possible que es realitzi un referèndum a Escòcia, ha hagut més d'una independència darrerament, i jo sols adverteixo als que ens vulgui callar, que potser no tenim la raó de la força, més no la volem, ja que tenim l'arma més poderosa: la força de la raó.

Catalunya i els PPCC estan en una anclada històrica, i el camí que marca el món i el seu voltant és molt clar.

Ha arribat l'hora de volar, ha arribat l'hora de ser un ocell i emprar allò que fa tants anys ens robaren, el dret a somniar...